traducciones-71-bartra.jpg

Agustí Bartra

No. 71 / Julio-agosto 2014



Agustí Bartra, Ecce homo
Traducido por Diego Alcázar


Cinquena elegia

 

[Aquesta elegia pertany a Anna. Entre la cançó de París i la de Roissy, l’amor, «la veritat en un cos i en una ànima».]

Sota el teu cos vaig cridar la mort de les meves trenes.
Soscavares. Vaig cantar en ma sang la teva herència.

Era l’autumne dels llops.
A les secretes cruïlles
la nit armava el sanglot
sota mil flagells de vidre,
i l’esparracada boira,
jaguda sobre l’ampit
d’un pont d’ombra tremolosa,
com una vella florista
llançava a les aigües somes
ses violetes humides…

Era l’autumne, a París.
La mort duia esclops de plom
i túnica de salines.
Dins el salze de l’angoixa,
el violí del plugim.
Dels nostres cossos, amor,
s’alçaven braços florits
que conjuraven la por
de brillant rostre de sílex.
Després saltàvem tots dos,
ja fets flama que ens unia,
a dalt del blanc unicorn
que portava el nom de Vida
en el carrussel de pluja
de la plaça sense lluna…

Enlaire de Notre-Dame,
immòbils gàrgoles fosques
a poc a poc s’arrencaven
llurs mascaretes de molsa.
Darrers somnis. Roses pútrides.
El Sena ofegava xiscles.
D’un fanal de l’avinguda
penjava un àngel de sidra…

En obrir la porta estreta
de la cambra tan llogada,
com un estirat gat negre
el silenci s’escapava…
I naixia ta nuesa
al fons del súbit espill,
des d’on tota tu somreies
a la joiosa bullícia:
els besos meus que et voltaven
com famolenca canilla.

Els nous sols que jo adollava
dins ta esglaiada corol·la
eren una interminable
i lenta síl·laba còsmica…

Sorgeixes del record com la Deessa antiga
brollà un dia del mar…
            Tremolant, murmuraves:
«T’alces,
             amat vermell, com àngel i discòbol
de rosella instantània. Un ferro, adés, dormia
al meu ventre lunar. Com una humil guerrera
m’agenollo. El teu cos: aurora de varec…
I ta boca s’apropa: falcó de la muntanya…
De la nuca al flanc neixo: m’amanyaga l’adàgio
de ta llarga carícia, bèsties d’ambre i vent
entre les meves cuixes, en el cup del meu tors
les veremes del bes…
                          Brilles com un tronc d’or,
un còdol, un eixam.
O ja caus!
             Arbre…?
                          Pluja…?
                                      Ets aigua, aigua que lliga
l’anhelant hamadríade a les negres arrels…!».                
Era el temps del teu cos d’estàtua i plenamar, oh forma dels meus ports,
oh jacent adormida que tenies als peus una falç d’alabastre!
Et naixia un déu fluvial a cada ull i flors cristal·lines envaïen l’estança.
Com un alfabet d’esteles queien les meves mans damunt la teva sorra viva i la                 meva boca huracanada et feia país i cant,
mentre el teu somriure semblava el de la mar en el cel…

Era el temps del ritual en mi, com el de l’ala en la dansa.
Quina submissió d’escumes –les sibil·les unànimes!– quan des de l’ombra                       brotava el teu nu lluminós!
Terrestrement ignoraves la teva pròpia epifania, ja oblidada del blanc corn de la                por
i de l’hora trista de salze i llarga estalactita.        
S’havia esfondrat el teu talaiot, oh soledat de l’home!, i jo surava gronxat per la                marea d’ous d’or de l’atònita alegria,
mentre un sol de ginesta cercava, amb mans de terrissaire, la deu del meu flanc.

Oh dona d’alts fruits estivals i malucs que convocaven el pes de l’àmfora: jo havia            entrat en la teva sang com el déu blau que calmava la seva set en rodones                  boques d’argila vermella!

Dona meva de nu cantant i ungit de lluerna sarònica,
companya de la meva gegantina tendresa:
per la teva corona de vesc que esperava la meva podadora solar,
pel teu somriure com un ou d’ocell en una bardissa,
per la teva nuca de deessa cereal,
per la teva por de flor d’ametller davant l’urpa del vent,
pel meu nom en els teus ulls,
pel sentinella de llet que dormia al llindar de les teves sines,
per les Plèiades que gotejaven damunt la teva espatlla boscosa,
per l’ombra del til·ler que escoltava en el teu ventre la remor dels llinatges,     
per l’aurora que acampava en la teva pell,
pel gemec de la teva gola que anunciava l’explosió del càntic,
per la joia noval del teu cos
de sembrada, sembrada, sembrada,
sota la meva mà de verd oficiant,
                          et reconeixia, amor…

El teu rostre ja no canviava. Pesaves la meva testa a la balança dels teus pits.
Dormies, tacada pel vi del desig, amb un cansament d’Io errant,
i les roses salines de les teves axil·les eren com una rialla…
Els meus ulls, purs d’innocència teogònica, et veien com una entortolligada xarxa d’iris abandonada en una congesta d’alta vall…

I més enllà del teu cos–

Un arc de sols immòbils s’estenia sobre el món i al nord de la teva ànima s’alçava           un menhir de plenilunis…

Ajaguda en un llit de quars allunyaves un vent mort de la teva gorja, mentre les               algues et posaven braçalets,

i arribaven llaguts i besos, tendresa d’aigua i jonc, un silenci amb el seu pont a                  l’esquena…

(Lluny de l’esperit que filava el pus del seu descoratjament, la llum calcigava,                    tentinejant, els trons precursors.)

Dormies, mil·lenàriament, voltada de dies de coloms i arades, i davant el rou del             teu pubis s’inclinaven les esclaves falgueres…

(Allà, en la penombra, un àngel de pistils mossegava les pàgines de farina del                   llibre dels raigs.)

Oh Magnífica, real i mítica, torre de mel, ona talada, horitzó tibant, font de sabres           de sol, terra floral ejaculada pel mar!

(La llibertat per a la vida dormia dempeus, com una espasa embeinada.)

Dins la teva cabellera somicava un èxode de pallers i sofria l’alosa vertical… 

(La tristesa de la ciutat projectava sobre els murs crepusculars una ombra de                    primala escorxada.)

Cremaves, després del llamp, i en el teu naufragi només se salvava l’anell del teu              dit.
Lluny era encara l’aurora de pit de daina que segellaria la meva boca profètica.

Cremaves,
tranquil·la,
sense faula,
dormint el perill nòmada de la cendra…

S’estimbava el lli negre del cel, crinera de l’euga orba de la nit amb què                                  t’embolcallava
com un plugim salvador, oh destruïda i creada en la teva fi de lava llarga!;

i després, amb mà artesana, polsava suaument les líquides cordes infinites per                  acompanyar el meu cantussol,
que et rentava de la nit d’amant, oh Esposa en la fulguració de la meva destra que            despullava l’estrella del teu front…!

Era un autumne de boscos
com hirsuts gegants de ferro
adormits sobre la por de
l’última mareselva.

Tenia el color de l’alba
la molsa del jaç de nuvis.
Els meus ulls es despenjaven
de ta trena a ta cintura.           

Allaus de rosella ígnia
bressolaven el teu ventre.
Quin rabent somni de sínia
es vessava en ton silenci!

Tremolor d’heura en ton rostre,
oberta por de tes cuixes.
I dotze blavisses pomes
rodolaven pels talussos…

Davant la llum del teu tors
l’ombrívol cérvol fugia.
Agafada al banyam fosc,
la mort xiuxiuava liquen.

Oh l’arada de ma sang
a l’encalç del coble obscur!
Pau. Roja es tornava l’ànima.
No hi hagué esquinçada túnica.

Fumejava, en els rostolls
un negre pilot de fems:
el passat, sens llum de dos,
vers les renoques estrelles.

De retorn a les campanes
de Roissy, en el crepuscle,
tu duies lluna a les mans,
i ametllers als ulls jo duia.

Era un autumne de boscos
com hirsuts gegants de ferro
adormits sobre tambors
esquitxats de sang eterna…

 

Quinta elegía

[Esta elegía pertenece a Anna. Entra la canción de París y la de Roissy, el amor, «la verdad en un cuerpo y en un alma».]

Bajo tu cuerpo llamé a la muerte de mis trenzas.
Socavaste. Canté en mi sangre tu herencia.

 

Era el otoño de lobos.
En las secretas encrucijadas
la noche armaba el sollozo
bajo mil flagelos de vidrio,
y la desgarrada niebla,
tendida sobre la baranda
de un puente de sombra trémula,
como una vieja florista
lanzaba a las someras aguas
sus húmedas violetas…

Era el otoño, en París.
La muerte, zuecos de plomo
y túnica de salinas.
En el sauce de la angustia,
el violín de la llovizna.
De nuestros cuerpos, amor,
se alzaban brazos floridos
que conjuraban el miedo
de brillante rostro de sílex.
Después saltábamos los dos,
ya hechos flama que nos unía,
sobre el blanco unicornio
que tenía el nombre de Vida
en el carrusel de lluvia
de la plaza sin luna…

En lo alto de Notre-Dame,
inmóviles gárgolas oscuras
de a poco se arrancaban
sus mascarillas de musgo.
Últimos sueños. Rosas pútridas.
El Sena ahogaba silbos.
De un fanal de la avenida
colgaba un ángel de sidra…

Al abrir la estrecha puerta
de tan rentado dormitorio,
como un negro y estirado gato
el silencio se escapaba…
Y nacía tu desnudez
al fondo del súbito espejo,
desde el que toda tú sonreías
al alegre regocijo:
los besos míos que te rondaban
como hambrienta jauría.

Los soles nuevos que yo chorreaba
en tu espantada corola
eran una interminable
y lenta sílaba cósmica…

Emerges del recuerdo como la Diosa antigua
lo hizo un día del mar…
           Temblando, murmurabas:
«Te alzas,
            amado rojo, como ángel y discóbolo
de amapola instantánea. Un fierro, ha poco, dormía
en mi vientre lunar. Como una humilde guerrera
me arrodillo. Tu cuerpo: aurora de algas…
Y tu boca se acerca: halcón de la montaña…
De la nuca al flanco, nazco: me amansa el adagio
de tu larga caricia, bestias de ámbar y viento
entre mis muslos, en el lagar de mi torso
las vendimias del beso…
                                Brillas como un tronco de oro,
un guijarro, un enjambre.
¡Oh ya caes!
                 ¿Árbol…?
                           ¿Lluvia…?
                                         ¡Eres agua, agua que liga
la anhelante hamadríade a las negras raíces…!».

Era el tiempo de tu cuerpo de estatua y plenamar, oh forma de mis puertos,
¡oh yaciente dormida que tenías en los pies una hoz de alabastro!
Te nacía un dios fluvial en cada ojo y flores cristalinas invadían la estancia.
Como un alfabeto de estrellas caían mis manos sobre tu arena viva y mi boca huracanada te hacía país y canto,
mientras tu sonrisa parecía la de la mar en el cielo…

Era el tiempo del ritual en mí, como el del ala en la danza.
¡Qué sumisión de espumas –¡las sibilas unánimes!– cuando desde la sombra brotaba tu luminoso desnudo!
Terrestremente ignorabas tu propia epifanía, ya olvidada del cuerno blanco del miedo
y de la hora triste de sauce y larga estalactita.

Se había derrumbado tu talayote, ¡oh soledad del hombre!, y yo flotaba mecido por la marea de huevos de oro de la atónita alegría,
mientras un sol de genista buscaba, con manos de alfarero, la fuente de mi flanco.

¡Oh mujer de altos frutos estivales y caderas que convocaban el peso del ánfora: yo había entrado en tu sangre como el dios azul que calmaba su sed en redondas bocas de arcilla roja!

Mujer mía de desnudo cantante y ungido de lumbrera sarónica,
compañera de mi gigantesca ternura:
por tu corona de muérdago que esperaba mi podadora solar,
por tu sonrisa como huevo de pájaro en una tapia,
por tu nuca de diosa cereal,
por tu miedo de flor de almendro ante la garra del viento,
por mi nombre en tus ojos,
por el centinela de leche que dormía al umbral de tus senos,
por las Pléyades que goteaban sobre tu espalda boscosa,
por la sombra del tilo que escuchaba en tu vientre el rumor de los linajes,
por la aurora que acampaba en tu piel,
por el gemido de tu garganta que anunciaba la explosión del cántico,
por la alegría noval de tu cuerpo
de sembrada, sembrada, sembrada,
bajo mi mano de verde oficiante,
                                   te reconocía, amor…

Tu rostro ya no cambiaba. Pesabas mi cabeza en la balanza de tus pechos.
Dormías, manchada por el vino del deseo, con un cansancio de Ío errante,
y las rosas salinas de tus axilas eran como una sonrisa…
Mis ojos, puros de inocencia teogónica, te veían como una enroscada red de iris abandonada en una ventisca de altiplano…

Y más allá de tu cuerpo–

Un arco de soles inmóviles se extendía sobre el mundo y al norte de tu alma se alzaba un menhir de plenilunios…

Tendida en un lecho de cuarzo alejabas un viento muerto de tu garganta, mientras las algas te ponían brazaletes,

y llegaban laúdes y besos, ternura de agua y junco, un silencio con su puente en la espalda…

(Lejos del espíritu que hilaba el pus de su desánimo, la luz hollaba, tanteando, los tronos precursores.)

Dormías, milenariamente, rodeada de días de palomas y aradas, y ante el rocío de tu pubis se inclinaban los esclavos helechos…

(Allá, en la penumbra, un ángel de pistilos mordía las páginas de harina del libro de los rayos.)

¡Oh Magnífica, real y mítica, torre de miel, ola talada, estirado horizonte, fuente de sables de sol, tierra floral eyaculada por el mar!

(La libertad para la vida dormía de pie, como una espada envainada.)

En tu cabellera lloriqueaba un éxodo de pajares y sufría la alondra vertical…

(La tristeza de la ciudad proyectaba sobre los muros crepusculares una sombra de primala desollada.)

(Ardías, después del lampo, y en tu naufragio sólo se salvaba el anillo de tu dedo.
Lejos estaba aún  la aurora de pecho de gama que sellaría mi boca profética. Ardías,
tranquila,
sin fábula,
durmiendo al peligro nómada de la ceniza…

Se despeñaba el lino negro del cielo, crines de la yegua ciega de la noche con que te envolvía
como una llovizna salvadora, ¡oh destruida y creada en tu fin de lava larga!;

y después, con mano artesana, pulsaba suavemente las cuerdas infinitas para acompañar mi canturreo,
que te limpiaba de la noche de amante, ¡Oh Esposa en la fulguración de mi diestra que desnudaba la estrella de tu frente…!

Era un otoño de bosques
tal hirsutos gigantes de hierro
dormidos sobre el miedo de
la última madreselva.

Tenía el color del alba
el musgo del tálamo.
Mis ojos se descolgaban
de tu trenza a tu cintura.

Aludes de amapola ígnea
arrullaban tu vientre.
¡Qué rápido sueño de noria
se colmaba en tu silencio!

Temblor de hiedra en tu rostro,
miedo abierto de tus muslos.
Y doce manzanas azuladas
rodaban por los taludes…

Ante la luz de tu torso
el sombrío ciervo huía.
Asida a las oscuras astas,
la muerte piaba liquen.

¡Oh la arada de mi sangre
al alcance de la cópula oscura!
Paz. Roja se volvía el alma.
No hubo túnica rasgada.

Humeaba, en los rastrojos
un negro montón de estiércol:
el pasado, sin luz de dos,
hacia las viejas estrellas.

De vuelta a las campanas
de Roissy, en el ocaso,
llevabas luna en las manos,
y en los ojos almendros llevaba.

Era un otoño de bosques
tal hirsutos gigantes de hierro
dormidos sobre tambores
rociados de sangre eterna…

 

[Nota del traductor: Agustí Bartra publicó Ecce homo en español (1964, Joaquín Mortiz) donde aparece una versión de este poema. En 1968 y en 1972 (ambas en edicions 62) aparecieron en catalán sendas versiones aumentadas y corregidas; de la última es de donde tomo el poema original.]